Avui, com quasi cada dia, he anat a passejar amb l'Estel i he viscut un d'aquells pocs moments d'absoluta pau, una mar tranquil·la però amb onades llargues, d'aquelles que produeixen un soroll compassat que tant m'asserena, una brisa freda que competia amb la calidesa del Sol. No tinc cap novetat, res per celebrar, però em sentia molt bé, com si una dolça droga hagués esborrat tota crua realitat, estava vivint la total certesa de formar part, des de la solitud, d'aquest món en el que visc i que tant m'agrada.
No és la primera vegada que em passa, sobretot amb el mar i mai a l'estiu quan els crits de la gent mig nua prenen aquest tros del meu espai. També m'ha passat anant conduint tot sol, mirant les persones com caminen amb presses i jo sense formar part de la seva vida tenia la sensació de que són part de mi mateix.
El meu amic Hugo em va dir, ja fa temps, que era la meva part espiritual. Em va sorprendre aquesta afirmació. No crec en Déus, en ànimes ni en religions i els seus dogmes.
Segons sembla tenim uns gens que afavoreixen aquesta espiritualitat humana, uns ho identifiquen amb Déu, d'altres amb vivències místiques i uns altres, com jo, amb una identificació amb el món natural que ens envolta, ho van dir en un programa científic, i el cervell fa que el cos segregui un prozac natural que ens fa sentir bé, molt bé.
Possiblement aquesta resposta em convenç més que l'existència de Déu i els àngels o l'ànima. Sigui el que sigui, aquests instants en que em sento tant petit, tant poc important, mirant les estrelles i les galàxies, el mar,
o una tempesta, o gent passejant són importants, ho sé i em fan sentir en pau amb tot.
Serà el prozac natural?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada